Pompeu Fabra i la medalla d’or de la immersió lingüística

El passat dimarts dia 3 de desembre la nostra Fundació va ser convidada per l’Ajuntament de Barcelona a participar de l’Acte del “Lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat a Pompeu Fabra” al Saló de Cent.

Va ser una cerimònia molt emotiva, especialment pel lliurament que el nét del Mestre, en Peio Rahola Fabra, va fer de la medalla rebuda, en nom del seu avi, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) representat pel seu President en Joandomènec Ros.

Va ser una commemoració i una culminació dels 81 anys passats des del 1938, quan l’Ajuntament Republicà de Barcelona l’hi va atorgar i no li va poder lliurar pels estralls de la guerra civil. Però sobretot va ser un acompliment de la voluntat de tots els catalans vers l’home que va saber salvar la nostra llengua.

Durant l’acte es va reproduir una gravació en la que la veu del mateix Pompeu Fabra ens explicava perquè i com creia que s’havia de fer tan difícil i necessària feina i de com s’havien d’acomodar les diferents varietats territorials, la qual cosa va commoure profundament als assistents.

Gràcies a l’esforç de Fabra i els seus companys de l’IEC, van arribar a temps de culminar tan important treball abans d’haver de marxar a l’exili, per salvar la vida –es fa difícil pensar que hom pot ser mort per haver salvat una llengua—encara que potser avui, tal com ens va recordar en Joandomènec Ros en el seu parlament, es pot “entendre millor quan encara tenim presos, exiliats i perseguits per les seves idees i per voler que sobrevisqui la nació catalana i la seva cultura”.

Efectivament el català era una llengua en seriós perill, mal parlada i poc estructurada, després de segles de persecució per tal de fer-la desaparèixer. Gràcies a en Fabra, avui el català és una llengua moderna i preparada per perviure al costat de les més importants del món i, per tant, fa més difícil l’èxit dels que segueixen volent minimitzar-la.

Diem això perquè l’acte, que havia de tancar files entorn a la figura de Pompeu Fabra, es va veure enfosquit pel lliurament de la medalla d’or a Peio Rahola per part de Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i membre del PSC. Resulta com a mínim incoherent que els socialistes participin activament d’aquest acte d’homenatge al principal impulsor de la llengua catalana quan a dia d’avui, ells formen part del grup de detractors del model d’immersió lingüística del país.

El que fins ara havia estat una exclusiva dels grups de Ciutadans i PP al Parlament, ara també forma part de les propostes en matèria d’educació del partit socialista català. El motiu, que apareix al programa del proper congrés del partit, és el “trencament del pacte de convivència en matèria lingüística, que s’ha trencat per la instrumentalització que han fet els nacionalistes de la llengua, pel procés independentista, que ha associat el català a la seva causa, i per una utilització partidista al voltant del seu ús, especialment a l’escola”.

Aquest és doncs, el raonament principal que el PSC esgrimeix a l’hora d’acabar amb el model d’immersió lingüística. Precisament en un moment on la llengua catalana i de fet, tot el que és català, està rebent una discriminació flagrant en tots els estaments polítics i jurídics. Precisament quan els primers que associen la llengua amb el procés independentista són els que desitgen destruir les dues coses, perquè barregen incomprensiblement una reivindicació social i política legítima que voldrien veure enfonsada amb la preservació d’una llengua i una cultura, fet que no hauria de fer onejar banderes sinó gaudir d’un ampli consens.

La resposta del PSC és abandonar el model, combregar amb les dretes espanyoles i posar al català contra les cordes, facilitant el risc de la seva desaparició o si més no, el seu ús residual. Per això presidir un acte d’homenatge a la figura de Pompeu Fabra en un moment de gran sensibilitat social amb aquest full de ruta entre mans és, si més no, d’una hipocresia remarcable. Per això resulta intolerable que la medalla d’or de la immersió lingüística se la volguessin penjar ells en nom de qui va arriscar la vida pel foment i normalització de la llengua catalana. A hores d’ara, no es mereixen ni la de xocolata.