EL MASCLISME: COM AFECTA ELS HOMES?

Hem de reconèixer que l’educació en rols que s’ha donat al llarg de generacions i que dissortadament encara es dona en forces casos, acondueix a mitificar actituds de duresa i de prepotència pel fet de ser home. Però això és positiu pels mateixos homes? 

EL MASCLISME: COM AFECTA ELS HOMES?

Per Víctor F. Clares

“El problema de la dona sempre ha sigut un problema d’homes”
Simone de Beauvoir.

Us vull parlar del meu amic Xavi. Té 27 anys. És professor d’educació física: un “tio guapet”, amb bona planta. És un amant de la festa, de la música i de la cultura en general. És un tio intel·ligent, rialler, amable, i diria que de les persones més carinyoses que conec; d’aquells que et fa un petó o una abraçada sense motiu, perquè sí, i a qualsevol lloc. És un pallasso absolut, però també un gran conversador. Ens veiem poc, i quan ens trobem, a més de fer unes quantes birres, és d’aquells que et pregunta com estàs, i que a més escolta la resposta. I quan no ens veiem, de tant en tant, em sorprèn amb un t’estimo via whatsapp, un dia gris entre setmana, o una matinada entre copes. Fa el mateix amb la resta de les seves amigues, i atenció, també amb els seus amics.

Si faig memòria i intento recordar la meva època d’adolescent, a l’institut, no em ve al cap cap Xavi. Llavors, si un noi s’apropava massa a un altre, en un acte d’afecte espontani, o entre jocs, podia rebre una empenta i acte seguit rebre el crit de nenaza, o de marica. Sí, com si ser una dona o ser marica fos alguna cosa per avergonyir-se’n. Demostrar l’afecte no és propi d’un home. No fa home. O això és el que ens han ficat tradicionalment al cap. En canvi, ¿què ha de fer un xaval adolescent per ser considerat un machote, un tio de veritat? Doncs tot al contrari: mostrar-se com més dur millor. I seguir una sèrie de rituals que el presentaran a la resta de la societat com un autèntic exemple: començar a beure i a fumar com més aviat millor, beure més que cap dels seus col·legues a les primeres festes, no mostrar debilitat, resoldre els problemes mitjançant la força…. En definitiva: rebel·lar-se. Davant de tot i davant de tothom. ¿Qui si no interrompia normalment les classes de l’institut.

Als homes ens han ensenyat a competir, i no a compartir

Als “tios” ens han fet creure que hem de ser sempre els primers i els millors: els més ràpids d’una carrera, els més graciosos del grupet d’amics, els qui guanyin el sou més alt de tota la família… Dins d’una aula és més home qui fa l’acudit més bèstia sobre el professor, no qui li mostra respecte. En una discussió és més home el que crida més, i de vegades el que fot el millor cop, no el que argumenta millor. En una autopista és més home qui corre més, no qui respecta la velocitat màxima permesa. És més home qui no plora, que qui expressa els seus sentiments sense embuts. És més home qui es refugia en si mateix, no qui demana ajuda si la necessita. ¡Perquè els homes no necessitem ajuda! Als homes ens han ensenyat a competir, i no a compartir.

Tots aquests valors que resideixen en la idea del que és ser un home no són una altra cosa que una representació més del masclisme que impera a la nostra societat. Aquest model de masculinitat que arrosseguem des de fa anys té uns efectes perjudicials i gravíssims per a tothom: per a les dones, que han patit i segueixen patint la violència masclista –la visible i l’invisible–, però també per als homes. ¿Per què quan parlem del masclisme no parlem mai de l’efecte negatiu que produeix, precisament, en els homes? El masclisme és una xacra social que afecta tant les dones com els homes.

¿Sabeu que quasi el 80% dels accidents de trànsit els protagonitzen els homes? No és casualitat. És la conseqüència de portar a la pràctica un model de masculinitat mal entès. Corren, se la foten, es maten a la carretera, però això sí: les que condueixen malament són les dones, “¡Mujer tenías que ser!”. N’hi ha més: Al voltant del 90% dels presos espanyols són homes. És molt mes freqüent l’alcoholisme en homes que en dones. També ho és el fracàs escolar. I podria continuar.

El masclisme és una xacra social per a homes i dones

El masclisme és una xacra social que no només afecta les dones, sinó també els homes mateixos. És per això que eradicar el masclisme ha de ser un objectiu comú d’homes i dones per aconseguir una societat més justa. I dic més. Les dones fa segles que lluiten per aquesta justícia social durant segles. ¿Què tal si a aquesta lluita se sumen els homes? Aniria tocant. I no alguns: tots. ¿Què feien els homes mentre les dones es manifestaven pel dret al vot? ¿I quan sortien per cridar pel seu dret a interrompre el seu embaràs? ¿I quan sortien per cridar contra la violència masclista? N’hi havia alguns, sí, però no els suficients. Rebel·lem-nos. Rebel·lem-nos tots contra un model de masculinitat que és caduc i perjudicial.

Abans us parlava abans del Xavi, el meu amic. Ell, per a mi, forma part del que jo entenc com els nous homes. Però no només ell: també els meus amics Willy, Javi, Stefano, Dani, Adrià, Ferran, Kake, Abel, Josep… El món està molt fotut, sí, però el món està canviant. Potser no tan ràpid com ens agradaria, però ho està fent.

Els nous homes: ¿Qui són?

Els nous homes existeixen, i es multipliquen. I, ¿qui són? Els nous homes són aquells que prefereixen parlar a pegar-se. Són els que ni tan sols contemplen la violència com a solució als seus problemes. Els nous homes són els que assisteixen a les reunions de l’escola dels seus fills –¡perquè també són teus, i també són la teva responsabilitat!–, i es preocupen pel que els passa, per qui són els seus amics… Els nous homes són els qui, enmig d’un restaurant, s’aixequen per canviar-li els bolquers al seu fill o filla. ¿Per què aquella sala per canviar els bolquers dels nadons és sempre al lavabo de les dones, i no en el dels homes? Els nous homes són els que no necessiten accelerar, sinó disminuir la velocitat del seu cotxe. Els nous homes són els que gaudeixen del futbol, però també d’una obra de teatre o d’un espectacle de dansa; perquè ser culte no els fa vergonya. Els nous homes es preocupen dels seus pares quan són grans, i no els que es renten les mans i li deixen la responsabilitat a les seves germanes. Els nous homes són els que no donen l’esquena als que són diferents a ells: són els que els fan una abraçada, o un petó. Els nous homes tenen gestos d’afecte i expressen els seus sentiments: amb qualsevol, i de forma natural, quotidiana. Els nous homes són els que entenen que fallar no és fracassar, i ser més dèbil. I saben que tenir moments de debilitat és el més comú del món, l’estrany seria no tenir-los. Ploren –sí, perquè els tios també plorem– sense necessitat d’amagar-se. Els nous homes són els que expliquen els seus problemes i demanen ajuda si la necessiten.

Persones que lluiten per la justícia social

Els nous homes existeixen, però n’haurien d’existir més. Acabem de construir aquest nou model –o models– de masculinitat entre tots, i donem-li valors positius. Fem que el referent per als més petits siguin aquests homes, i no els dels “machotes casposos” que hem imitat sempre. I n’hi ha més: que siguin un referent, però no l’únic. Històricament hem cregut que el model a seguir era el d’un home, heterosexual, de classe alta i de raça blanca, i amb unes característiques determinades. Hem imitat i perpetuat aquest clixé tant homes com dones. No cometem els mateixos errors. Que els referents per als més petits siguin també les dones, que tant han fet per conquerir drets socials i per aconseguir un món més just. Que ho siguin també els gais, les lesbianes, els bisexuals, transsexuals, negres, pobres… Que els nous referents siguin les persones que lluiten per la justícia social, i no els que s’hi oposen.