“Les vertaderes entitats sense ànim de lucre són unes de les grans perjudicades per la crisi del Covid-19”

Article d’opinió de Jordi Roig Reixach, gerent de la Fundació Didàctica Catalunya

Hi ha molts tipus d’entitats sense ànim de lucre, les que diem del tercer sector, els fins socials de les quals són molt diferents i omplen un gran ventall, des del món cultural fins al més assistencial, passant per objectius econòmics, polítics, esportius…. Però algunes d’elles, sovint, són solament estructures per al benefici fiscal o per gestionar donacions de baix perfil social.


Però volem parlar de les que tenen fins socials de veritat i com, a través d’elles, la societat civil supleix les mancances administratives, que acostumen a afectar, especialment, la gent amb més necessitats. L’administració espanyola, per exemple, salva bancs i empreses de l’IBEX, però deixa al descobert importants col·lectius socials que presenten greus mancances, o no tan greus, però que una societat del primer món hauria de tenir solucionades per poder, tots plegats, ajudar els que s’hi han d’anar incorporant. Tot el món hauria de ser del primer i únic món.

Per això, països com Catalunya, que sempre han tingut una gran tradició d’organitzacions socials comunes per iniciativa popular, segueix fent créixer el teixit d’aquestes entitats, que definim del tercer sector, i les quals uneixen la manca d’ànim de lucre i el gran nombre de voluntaris que s’hi apunten. A casa nostra, aquest capital, el dels voluntaris, és d’una gran importància i ens defineix.


Endèmicament, a les entitats sense ànim de lucre (les de veritat), els passa el mateix que al teixit empresarial: existeixen unes entitats rellevants, però amb unes ràtios d’efectivitat baixes, que obtenen la major part de les donacions i subvencions i fan només una part dels serveis socials reals necessaris. En paral·lel, hi ha un important contingent de petites i mitjanes entitats de tota mena, que fan la major part dels serveis efectius i que sempre tenen greus problemes de finançament, sobretot del que ofereixen les administracions, ja que requereix molta dedicació i expertesa en els  procediments de captació, fet que també afavoreix les grans entitats, que disposen d’equips d’experts que en saben un niu dels tràmits burocràtics requerits. Però també els costa, a les petites i mitjanes entitats, aconseguir finançament privat, ja que aquest va més pels projectes més mediàtics, que no pas per les necessitats de la mateixa societat que els genera i dels seus veïns.


Però així com en el món empresarial existeixen organitzacions que, si més no sobre el paper, agrupen les petites i mitjanes empreses i que, si són efectives, procuren obrir nous camins i donar oportunitats, en el món de les entitats sense ànim de lucre no existeixen organitzacions de defensa comuna que les representi globalment davant les administracions i els grups de poder per reclamar el finançament i les condicions logístiques necessàries.

Així avui veiem barrejades entitats propietats de bancs, partits polítics, famílies poderoses, i tota una sèrie de figures que no tenen la intenció de servei a la societat més que els seus estatuts, però que són legals, amb una munió de petites i mitjanes entitats que lluiten diàriament per a aconseguir donar veritables serveis imprescindibles.

També és cert que, dissortadament, el món de les entitats sense ànim de lucre és un poti-poti on conviuen des de ben intencionats sense massa capacitat d’organització, fins a grans multinacionals de la subvenció, que saben moure’s per tot el món i emportar-se grans quantitats de fons els quals, en bona part, solament van nominalment a funcions socials.

Per això la societat, qui és, en definitiva, qui els dóna sentit, hauria de disposar d’eines de representació capaces de dona’ls-hi prou força per descobrir i denunciar quines entitats són façanes d’interessos, i tractar-les com a tals, i quines realment fan feines necessàries, exigint a les grans entitats unes majors ràtios d’efectivitat, entre el finançament rebut i els resultats reals obtinguts, i a les més petites i voluntarioses un mínim d’organització i viabilitat.

Què ha passat en el tercer sector durant el confinament per la COVID-19?

Les petites i mitjanes entitats del tercer sector, són unes de les grans perjudicades per la crisi del Covid-19. Poc hem sentit parlar dels ajuts o dels crèdits sense interessos o de l’ajornament d’impostos per aquestes, tal com hem sentit parlar, encara que també deficientment, de tots aquests dispositius d’ajut per a empreses i autònoms. Quants de vosaltres heu sentit alguna cosa d’ajuts especialitzats per a entitats sense ànim de lucre?


I mentrestant, en aquestes entitats que treballen diàriament cara a cara amb les necessitats més peremptòries i immediates, ningú ha tirat enrere, moltes han hagut i estan fent vertaders equilibris assistencials, perquè molts dels seus voluntaris han estat confinats a la força i no han pogut seguir duent a terme la seva tasca, o perquè les subvencions i els ajuts que esperaven de les administracions s’estan endarrerint sense saber-ne res, en molts casos, o perquè tenen personal assalariat que tampoc es pot acollir als ERTO, ja que, sovint, no entren en els supòsits admissibles, encara que són poques les entitats que haguessin triat aquest camí, ja que la voluntat de servei és la seva raó d’existir. Veure com la majoria d’aquestes entitats han tret forces de flaquesa i han aconseguit atendre tant i a tants hauria de fer reflexionar tothom i també mereixeria un aplaudiment públic.


D’aquesta especial situació de confinament en podem treure moltes lliçons, i esperem que les sapiguem aprofitar. Una d’elles, respecte de les entitats petites i mitjanes del tercer sector que duen a terme tasques socials de primera necessitat, és que s’han d’agrupar per exigir transparència, veritat, eficàcia i un repartiment de recursos adequat als objectius aprovats i necessaris.


Aquesta unió els permetria informar i pressionar la societat per marcar l’objectiu d’un món en el qual les grans empreses, amb propietaris i accionistes que solament cerquen el benefici econòmic i de poder, fossin substituïdes per empreses, productives i de serveis, la propietat de les quals fos tota la societat i que fugissin tant del monopoli dels estats, com de les administracions o dels grups financers, i que tinguessin l’objectiu de cercar una bona rendibilitat, per a reinvertir en la societat, aconseguint eficàcia en la gestió i cura de l’entorn, en benefici de tota la societat, és a dir: en i per la humanitat.

Hi ha molts tipus d’entitats sense ànim de lucre, les que diem del tercer sector, els fins socials de les quals són molt diferents i omplen un gran ventall, des del món cultural fins al més assistencial, passant per objectius econòmics, polítics, esportius…. Però moltes d’elles, especialment les de grups bancaris, grans empreses o partits polítics, per posar alguns exemples, moltes vegades són solament tapadores per a pagar menys impostos o gestionar donacions de baix perfil social.

Però volem parlar de les que tenen fins socials de veritat i com, a traves d’elles, la societat civil ha de suplir les mancances que la mala gestió de les administracions carrega contra la gent amb més necessitats. L’administració espanyola, per exemple, salva bancs i empreses de l’IBEX, però deixa al descobert importants col·lectius socials que presenten greus mancances, o no tan greus, però que una societat del primer món hauria de tenir solucionades per poder, tots plegats, ajudar als que s’hi han d’anar incorporant. Tot el món hauria de ser del primer i únic mon.

Per això països com Catalunya, que sempre han tingut una gran tradició d’organitzacions socials comunes per iniciativa popular, segueix fent créixer el teixit d’aquestes entitats que definim del tercer sector i les quals uneixen la manca d’ànim de lucre i el gran nombre de voluntaris que s’hi apunten. A casa nostra, aquest capital, el dels voluntaris, és d’una gran importància i ens defineix.


Endèmicament a les entitats sense ànim de lucre (les de veritat), els passa el mateix que al teixit empresarial, existeixen unes entitats amb gran nom i objectius importants, però amb unes ràtios d’efectivitat baixes, que s’enduen la major part de les donacions i subvencions i fan el 10% dels serveis socials reals necessaris, i un important contingent de petites i mitjanes entitats de tota mena, que fan el 90% dels serveis efectius, i que sempre tenen greus problemes de finançament, sobretot del que ofereixen les administracions, ja que requereix molta dedicació i expertesa en els  procediments de captació, que són difícils i feixucs, cosa que també afavoreix les grans entitats que posseeixen equips d’experts que en saben un niu de presentar expedients i justificacions. Però també els costa, a les petites i mitjanes entitats, aconseguir finançament privat, ja que aquest va més per els projectes més mediàtics o més exòtics, que no pas per les necessitats de la mateixa societat que els genera i dels seus veïns.

Però així com en el món empresarial existeixen organitzacions que, almenys sobre el paper, agrupen les petites i mitjanes empreses o bé entitats tipus Cambres de Comerç que, si són efectives, procuren obrir nous camins i donar oportunitats, en el món de les entitats sense ànim de lucre no existeixen organitzacions de defensa comuna que les representi globalment davant les administracions i els grups de poder, per reclamar el finançament i les condicions logístiques necessàries.

Així avui veiem barrejades entitats propietat de bancs, partits polítics, famílies poderoses (reials o no) i tota una sèrie de figures que no tenen d’intenció de servei a la societat més que els seus estatuts, i a vegades ni això, però que són legals, amb una munió de petites i mitjanes entitats que lluiten diàriament per a aconseguir donar vertaders serveis imprescindibles.

També és cert que dissortadament el món de les entitats sense ànim de lucre és un poti-poti on conviuen des de benintencionats sense massa capacitat d’organització ni de control, fins a grans multinacionals de la subvenció que saben moure els seus tentacles per tot el món i emportar-se grans quantitats de fons els quals, en bona part, solament van nominalment a funcions socials.

Per això la societat, qui és en definitiva qui els dona sentit, hauria de disposar d’eines de representació capaces de donar-les prou força per descobrir i denunciar quines entitats són façanes d’interessos, i tractar-les com a tals, i quines realment fan feines necessàries, exigint a les grans entitats unes majors ràtios d’efectivitat, entre el finançament rebut i els resultats reals obtinguts, i a les més petites i voluntarioses un mínim d’organització i viabilitat.

Què ha passat en el tercer sector durant el confinament per la COVID-19?

Les petites i mitjanes entitats del tercer sector, són unes de les grans perjudicades per la crisi del Covid-19. Poc hem sentit parlar dels ajuts o dels crèdits sense interessos o de l’ajornament d’impostos per aquestes, tal com hem sentit parlar, encara que també deficientment, de tots aquests dispositius d’ajut per a empreses i autònoms. Quants de vosaltres heu sentit alguna cosa d’ajuts especialitzats per entitats sense ànim de lucre?

I mentrestant en aquestes entitats, que treballen diàriament cara a cara amb les necessitats més peremptòries i immediates, ningú ha tirat enrere, moltes han hagut i estan fent vertaders equilibris assistencials, perquè molts dels seus voluntaris han estat confinats a la força i no han pogut seguir duent a terme la seva tasca, o perquè les subvencions i els ajuts que esperaven de les administracions s’estan endarrerint sense saber-ne res, en molts casos, o perquè tenen personal assalariat que tampoc es pot acollir als ERTO, ja que sovint no entren en els supòsits admissibles, encara que són poques les entitats que haguessin triat aquest camí, ja que la voluntat de servei és la seva raó d’existir. Veure com la majoria d’aquestes entitats han tret forces de flaquesa i han aconseguit atendre tant i a tants, hauria de fer reflexionar tothom i també mereixeria un aplaudiment públic.

D’aquesta especial situació de confinament en podem treure moltes lliçons, i esperem que les sapiguem aprofitar, una d’elles, respecte de les entitats petites i mitjanes del tercer sector que duen a terme tasques socials de primera necessitat, és que s’han d’agrupar per exigir transparència, veritat, eficàcia i un repartiment de recursos adequat als objectius aprovats i necessaris.

Aquesta unió les permetria informar i pressionar la societat per marcar l’objectiu d’un món en el qual les grans empreses, amb propietaris i accionistes que solament cerquen el benefici econòmic i de poder, fossin substituïdes per empreses, productives i de serveis, la propietat de les quals fos tota la societat i que fugissin tant del monopoli dels estats, com de les administracions o dels grups financers, i que tinguessin l’objectiu de cercar una bona rendibilitat, per a reinvertir en la societat, aconseguint eficàcia en la gestió i cura de l’entorn, en benefici de tota la societat, és a dir: en i per la humanitat.